Joan Roís de Corella (Gandia, 1435 - València, 1497), escriptor i teòleg medieval, autor de poemes i proses mitològiques i religioses que conformen una obra variada i total, reflex d'una personalitat literària polièdrica i coherent.
Fill major d'un noble cavaller -Ausiàs Roís de Corella- i d'Aldonça, de la família dels Cabrera, té una estreta relació amb el poeta Ausiàs March, trenta anys més gran que ell. Coetani de Joanot Martorell, Roís de Corella està involucrat en la vida social de la València del segle XV -com ho demostra el fet que entre el 1446 i el 1449 participa en l'edificació del Reial Monestir de la Trinitat- i es revela com a dinamitzador de la vida cultural i intel·lectual del moment.
Ben aviat comença a escriure proses i poemes inspirats en les obres clàssiques d'Ovidi o de Sèneca, entre d'altres, però influenciades també pels autors europeus en llengua vulgar. El seu corpus compta amb peces que han passat a la posteritat literària com ara la "Tragèdia de Caldesa", el "Trihumfo de les dones" o el poema de la "Balada de la garsa y l'esmerla", per exemple. Ordenat teòleg el 1473, Roís de Corella dedica els últims anys de la seva vida a traduir els salms bíblics i la Vita Christi de Ludolf de Saxònia.
Tot i que llargament oblidat o menystingut per la crítica literària catalana, és sens dubte un dels autors clau en la transformació de la literatura medieval a la literatura renaixentista, dotat d'un estil propi dins la valenciana prosa i amb un món propi i complex, ple de modernitat.
Us faig acompanyar amb la versió de la Balada de la garsa i l'esmerla, interpretada per Raimon:
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir".
comentarisde la seua obra: ACÍ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada