Entre 1939 i 1975, el general Franco, vencedor de la Guerra Civil, imposarà un règim dictatorial de caire feixista. El sistema polític que funcionava a la "zona nacional" durant la guerra va estendre's per tot l'Estat a partir del 1939. Es tractava d'un nou règim per als vells grups dominants. El règim franquista s'assentava sobre un exèrcit vencedor i era recolzat pels grans terratinents, l'oligarquia industrial i financera i per la major part del clergat catòlic. El nou Estat es caracteritzarà per ser antiliberal, anticomunista, totalitari, catòlic i nacional-sindicalista.
Durant aquesta època podem distingir quatre grans períodes:
Primer període: 1939-1951. Són anys d'autarquia econòmica i d'aïllament internacional.
A l'estil dels règims totalitaris, el franquisme procura superar la difícil postguerra tancant-se en si mateix, per convicció i pel rebuig que troba a fora. En aquests primers anys, el règim comença una intensa repressió política i cultural amb l'objectiu d'eliminar qualsevol signe de manifestació democràtica i d'oposició als principis ideològics franquistes.
Segon període: 1951-1959. Encara en plena postguerra, la nova conjuntura internacional permet que el règim sigui reconegut internacionalment; a canvi, es veu obligat a anar liberalitzant a poc a poc la seva economia. El canvi econòmic no va acompanyat, però, d'una liberalització política autèntica.
Tercer període: 1959-1973. Són els anys del "miracle" econòmic espanyol, amb un desenvolupament econòmic notable, però força desequilibrat, que va tenir un fort impacte demogràfic i social. Malgrat tot, l'expansió econòmica tampoc serveix per canviar l'estructura política, que segueix aferrada, amb poques variacions, a la mateixa ideologia amb què es va forjar.
Quart període: 1973-1975. Els últims anys del franquisme són anys de crisi, tan política com econòmica. La mateixa crisi biològica del dictador farà la resta per fer caure definitivament el règim. Amb la mort de Franco, pel novembre de 1975, s'obria el camí cap a una monarquia parlamentària.
Durant tota aquesta època, l'oposició al règim es va anar encarregant d'anar minant el règim. Les forces polítiques i sindicals clandestines, juntament amb l'acció de diversos col.lectius de la societat democràtica espanyola, van anar afeblint la base social del règim i van ser una peça clau en el procés de transició de la dictadura a la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada